Anecdotari

Mar Endins va sortir de l’Orfeó Santa Tecla de Barcelona, avui Cor de Cambra Impromptu. El seu President era Pere Antolí i el seu Director Antoni Guirao. L’Antoni em va convidar a anar a cantar a l’Orfeó que ell dirigia, perquè els mancaven veus de tenor. Era l’hivern de 1979. Vaig acceptar i, en veure que hi havia moltes veus d’home, se’m va ocórrer formar un grup d’havaneres. Es va anunciar aquesta possibilitat i es van interessar 12 cantaires. Varen començar els assajos. La primera actuació va ser al Casal del Metge a la Via Laietana, durant una actuació de l’Orfeó. A la mitja part ens vàrem treure l’americana i amb la camisa blanca vàrem interpretar dues havaneres: “Mi Cuba” i “El meu avi”. 1982.- En una actuació al Casal d’Avis de la Barceloneta vàrem conèixer a l’Antònia Vilàs que se’ns va presentar com a compositora d’havaneres. Aquí va començar una gran relació que encara continua a hores d’ara. ************** En un principi el grup actuava només amb acordió. El primer disc es va enregistrar amb l’ajut a la guitarra d’Amadeu Casas, ara guitarrista de blues. El primer guitarra va ser Jordi Salse, que tan sols tenia 13 anys i va aprendre a tocar la guitarra en tres mesos. Per cert, en una de les seves primeres actuacions, al carrer Badal de Sants, es va deixar les partitures i va haver d’actuar sense. Se’n va sortir prou bé.

El presentador suplent estava tot nerviós el dia del seu debut i repassava mentalment que havia de dir per introduir cada cançó.  En Josep Maria era un noi simpàtic i amb gràcia, però trencar el gel parlant pel micròfon imposava una mica.  Quan la cantada va començar, ell tenia força present allò que els companys li havien aconsellat:  “recorda’t de no dir aquests “bueno” que sempre se t’escapen”.  Va engegar el micròfon i tot seguit la cantada començà així :  ” Bo! Som el grup d’havaneres Mar Endins…”

**************
1983.-  Mar Endins participa en el Festival de la Cançó Marinera, que es fa a l’Abreda de Palamós, habitualment  el 14 d’agost, amb l’havanera de l’Antònia Vilàs “Sortim a la mar.  Dinem en un restaurant a les afores de Palamós i allí  el grup,  en plena muntanya, a l’aire lliure,  assaja l’havanera repetidament per  poder-la cantar al vespre. L’havanera va quedar finalista.

**************
Després del Festival de la Cançó Marinera de Palamós,  vaig anar  al poble a passar alguns dies de la festa major (15-18 agost).  Suposo que venia impactat per les cançons escoltades a Palamós, el cas és que vaig compondre una música que va ser la meva primera havanera, a la qual després l’Antònia Vilàs posaria la lletra, precisament a l’inrevés de com s’acostuma a fer, que és posar música a una lletra.  Aquesta havanera va ser “El Pla de l’Empordà”.

**************

Sobre una barca al Parc de l’Agulla.-  Encara no havien començat les famoses Trobades de Cantaires que es fan actualment en el mes de setembre.  Tots hem sabut algun que altre cop de vaixells que s’han enfonsat;  les mateixes havaneres sovint en parlen. Però un escenari que s’enfonsa ja és una altra cosa.  Mar Endins va patir un d’aquests naufragis escènics al Parc de l’Agulla, a Manresa.  L’escenari, instal.lat a cavall entre el llac i la riba, va començar a fer aigües cap al final de la cantada.  Sortosament, ens n’adonàrem prou d’hora com per acabar la cantada a terra ferma.

Juny de 1985.- Actuació al Casino d’El Masnou.  Entre els assistents hi havia l’Honorable President de la Generalitat Sr. Jordi Pujol, amb quí el grup va tenir l’oportunitat de fer-se aquesta foto.  (Foto retirada)

L’acollida i l’ambient eren prou bons a la primera cantada que vàrem fer al Lluçanès. Tanmateix, cap a la quarta o cinquena cançó de la primera part, el públic va anar desfilant, desapareixent de pressa en totes direccións… fins el punt de deixar-nos gairebé sols.  Els cantaires ens miràvem estranyats els uns als altres,  sense entendre el perquè d’aquella deserció en massa.  Abans d’acabar la peça, un senyor de la Comissió ens va aturar i ens avisà -assenyalant el cel, darrera d’on érem-  que l’aigua era imminent.   Quan ens vam girar i vam veure la que venia… gaire bé no ens va donar temps ni de desmuntar els aparells.

**************
1984.-Cantada al Club Nàutic de  El Masnou.  Estrenem l’Himne del Club Nàutic de “El Masnou”  compost per l’Antònia Vilàs.

**************
1984.- Trobada de cantaires al Parc de l’Agulla de Manresa. Cantem les dues o tres cançons que fa cada grup i després ens anem tots a sopar convidats per l’organització Rom Pujol.  En Jordi Salse, el guitarra del grup, de 14 anys,  té molta set i beu bastant…cava !. Se  li va posar malament.  Ja mai més l’ha tastat !.

**************

1984.-  No recordem el poble on anàvem a cantar. Com que érem molta colla viatjàvem en dos vehicles.  El de davant el portava en Josep Ma. Cortés, que era molt de la broma. Tots anàvem en una amena conversa.  En arribar a un trencall de la carretera en què hi havia una rotonda, en  Josep Ma.  va començar a donar voltes.  Quan ens en vàrem adonar ja havia donat 3 ó 4 voltes a la rotonda.  El vehicle de darrera, com que no coneixia el trajecte i es refiava del de davant, no tenia  més remei que anar donant voltes…

**************

És típic que als cantants famosos hom els reconegui allà on van.  El cantaire d’havaneres sol passar més desapercebut, si bé de tant en tant algú ens reconeix.  La més remarcable va tenir lloc en un indret curiós: el Camp Nou.  Un dels porters, mentre deixava passar el públic a la graderia, va reconèixer a l’Isidre Parés.   “Vosté és el baix de Mar Endins, no ?  Quina gran veu !”.  Coses així omplen tant que amb prou feines cabia l’Isidre en el seu seient mentre veia el partit.

**************
En la cosa de l’humor i els dobles sentits, cada persona – i cada públic- és un món.  Dins del mateix grup teníem sovint punts de vista diversos sobre què esqueia cantar en una actuació concreta i què calia ometre per no passar-se de to.   En arribar el grup a un casal d’avis de l’Hospitalet, el presentador fou previngut per un altre cantaire:   – Escolta…  que aquí tot és gent gran, eh?.  Si et sembla, allò que dius del  “gai”  i del “nap”,  o del “que la tingui més grossa”…be…potser que aquí, no.       – D’acord, d’acord, ja ho veurem…
El que cap d’ambdós sabia és que just abans de les havaneres estava programada l’actuació d’una selecció d’actors del Bagdad.  L’espectacle de varietats no sols fou tremendament “explícit” sinó que va provocar un autèntic deliri entre els avis, prou de volta de tot.  Per més cançons humorístiques que haguéssim cantat,  aquell dia hauríem passat per ensopits.

**************

En aquesta època Mar Endins va fer Concerts a tots els Clubs de Jubilats Sant Jordi de la Caixa de Catalunya, 2 Concerts a cada Club en dos anys seguits.  Un total de 40 x 2 = 80 Concerts

En Jordi cantava el “Mare, vull ser pescador”. Només tenia 13 anys quan la va gravar en el 3r. disc de Mar Endins “Trobada a Calella” tot amb cançons de l’Antònia Vilàs.  En els Clubs de Jubilats de la Caixa de Catalunya (vàrem cantar dues vegades a tots els Clubs),  només encetar l’havanera i quan ell,  amb aquella veu de nen,  cantava sol  la tornada,  ja veies uns quants avis amb els ulls plorosos…
**************
1985.-  Per primera vegada a la Cantada de Calella de Palafrgell.-  19.000 persones escoltaven les havaneres dels grups Mar Endins, Pescadors de l’Escala,  Quatre Veus, Terra Endins i Port Bo.   Quan Mar Endins va acabar de cantar, a mig baixar de l’escenari, el baix dels Pescadors de l’Escala, el malaurat Simeó Català, retorçava sense éxit el suport del micròfon, mirant d’apujar-lo com fos.  L’estri oposava prou resistència, mentre el cantant insistia i nosaltres ens ho miràvem, pensant si calia ajudar-lo.  El que Simeó no sabia és que el micro romania obert.  Empipat per aquell peu que se li resistia, va acabar per renegar, tot cridant “Cagun 10”.  La megafonia va fer la resta…

**************
Tradicionals són els problemes per aconseguir fluid elèctric.   En una festa major d’un barri de Sabadell, el nostre tècnic preguntava i preguntava on era la presa de corrent a la qual connectaríem l’amplificació.  L’escenari era en una mena de descampat,  sense fanals ni mobiliari urbà a la vora.   Darrera de la tarima,  un grandiós plàtan feia de suport a diverses fileres de bombetes de colors.  En el lloc on aquestes s’unien,  dalt de l’arbre, hi havia la presa de corrent…

**************

1985.- Cantada d’havaneres a “no recordem el poble”  És igual, l’important no és el lloc del fet.   Acabada la cantada a la plaça del poble ens diuen que la Sra. Antònia,  aquest nom si que el recordem,  que vivia molt a prop no havia pogut baixar a la plaça perquè estava malalta.   Ens vàrem acostar a la seva casa i li vàrem cantar “El llop de mar” des del carrer, mentre ella ho sentia des del  balcó. Va ser una escena molt emotiva.

**************

1986.-  Cantada al barri d’Horta de Barcelona.-  D’on podriem agafar la llum?  -va preguntar el nostre tècnic.    Vingui amb mi -li va respondre un senyor de la Comissió de festes.  I van caminar tots dos uns centenars de metres fins entrar en una mena de bar.  Darrera d’una porta, l’home va mostrar un endoll.   Com que, evidentment,  les mangueres de cable que duiem no cobrien una distància com aquella, la gent de la Comissió va afanyar-se a cercar allargadors a les seves cases.  Així, empalmant-ne prop de vint,  va arribar la llum a l’escenari.

**************
En aquests anys actuàvem bastant en el Mercat de les Corts de Barcelona.  Allí ens trovavem a l’Urruti,  el malaurat porter del Barça, a  qui li agradaven molt les havaneres.  El feiem pujar a l’escenari i ens ajudava a cantar “El meu avi”.  No es feia pregar gaire…

**************

1987.-  Teníem per costum regalar un disc a la primera persona que, en acabar de sonar La Bella Lola, ens dugués el mocador més gros.  En una cantada a Sant Antoni de Vilamajor aquella cançó va sonar just després d’un seguit de peces picaresques, enmig d’un ambient de gresca i complicitat amb el públic. En un clima així, no va ser estranya la proposta de regalar el disc a la primera noia que ens dugués unes calces.  El cantaire que llançà l’oferta pel micro no pensava pas que ens les duguessin,  però realment van aparèixer abans d’acabar-se l’havanera. Era tan poc el temps que va transcórrer  que ben pocs vam pensar que la noia en questió hagués tingut temps d’anar a casa seva a cercar-les…

**************
Trobada al Parc de l’Agulla de Manresa.-  En Jordi va perdre un “no me olvides” que li havia deixat una noia de Barcelona.   A l’any següent en tornar-hi,  (en aquesta Trobada ja és costum d’anar-hi cada any),  se li va ocórrer cercar el braçalet en el lloc que més o menys va pensar que li havia caigut.  La sorpresa va ser que el va trobar.

**************

Cantada a un carrer de la Barceloneta.-  No és infreqüent que els organitzadors d’una cantada aprofitin  l’estona de descans dels cantaires per intercalar alguna activitat entre la primera i la segona part,  sovint mentre es fa el cremat.  De vegades pot ser un sorteig, però a voltes s’hi insereixen actes més pintorescs.  Tot just vam deixar l’escenari quan aquest s’omplí d’aparells per rentar caps, assecadors, pintes i corrons;  era una exhibició de perruqueria amateur, que per la cosa del tint i la feinada que du s’allargà força.   Per acabar de qualificar la cantada d'”accidentada” a mitja segona part vam tenir la intervenció d’un “espontani”.  Es tractava d’un personatge aleshores famós per saltar de tant en tant a la gespa del camp del Barça.  L’escenari no li va deixar camp per córrer però si per estirar-s’hi tan llarg com era!.  Quan li vam preguntar què hi feia allà, ens va respondre el que  -segons els diaris-  deia sempre:  “Soy el Metralleta y vengo de la Barceloneta”.

**************
Estiu de 1987.-  Mar Endins ha estat pioner en montatge, en infraestructura a l’escenari.  Quan quasi tots els grups funcionaven amb un parell de candils per a focus i no gaire més que uns altaveus de cotxe per a so,  Mar Endins, en aquesta época portava 4000 wats de so i 8000 wats d’il.luminació.  Recordem que en aquest estiu vàrem cantar a la Gran Via de Barcelona, en el “xalet”,  compartint escenari amb Els Pescadors de l’Escala.  Era costum, i encara es fa ara, que cada grup cantava amb els seus aparells.   Vàrem actuar primer nosaltres amb una il.luminació potent com s’ha dit i amb un so que ensordia la Gran Via.  Desprès ho vàren fer Els Pescadors i tot va semblar que s’apagava.
i el so no arribava gairè enllà.  Per cert que en Simeó Català d’Els Pescadors,  (a.c.s.)  va dir:  “Aquests sembla que canten amb supositoris”,  fent referència també a que Mar Endins també va ser dels primers en cantar amb pianos, crescendos, etc.  diferent de la manera potser més forta i dura dels grups de llavors.

3 de juny de 1988.-  Fem el Primer Concert al Palau de la Música de Barcelona. Quins nervis.   Què bonic.    Quines sensacions.  Quina atenció del públic.  Gravem un disc en directe que serà Premi del Disc Català el 1989.   Es pot escoltar el brunzit dels mocadors a “La Bella Lola”.   Per cert,  la primera havanera interpretada  pel grup al Palau de la Música va ser “Cala Montgó”,  de Ramon Carreras.

**************

Cantada a Manresa.-  Encadenar moltes actuacions en pocs dies és típic de l’estiu.  Tants kilòmetres i tants escenaris diferents poden provocar algun lapsus,  com aquest que va tenir lloc a Manresa.  –   “Bona nit Sant Andreu…!  Eh…?  Ah!  Perdó!  Perdó!   És que voltem tant que de vegades em faig un embolic…  Bé,  com deia,  estem molt contents d’ésser aquí a Granollers… Eh?  Ai!   Em…  Sí, sí, ja sé que som a Manresa;  si, de fet,  conduïa jo quan hi hem arribat.  Res, que tornem a començar…”
I així,  el presentador se’n retirà una mica i tornà a aparèixer de nou.  Al final de la cantada, un senyor de la Comissió ens va dir que li havia agradat l’actuació:  “ha estat molt bé des que heu començat, amb aquell acudit de Granollers i Sant Andreu”…

**************

Cantada a Masquefa.-   Mica a mica es va agafant “taules” i augmenta l’habilitat dels cantaires per sortir-se’n del típic imprevist que se li presenta al cantant que, havent de fer un “solo”,  s’oblida la lletra al precís instant d’obrir la boca per cantar-la.  Empescar-se una lletra nova  – i en vers!-  en milisegons és sols a l’abast dels més veterans i,  lògicament, dóna lloc a textos curiosos.  Era en un teatre de Masquefa,  guitarra i acordió donaven entrada a una de les pícares lletres d'”Els Oficis”. L’Edi Civit havia de cantar les aventures d’un operari,  tot començant amb la frase:  “Jo sóc un jove lampista”.  Algun plom devia d’haver fallat,  doncs el lampista es transformà en “flautista”.   En sentir allò,  la resta de cantaires vam pensar que potser ell havia assajat una lletra nova.  Mes, conforme anava desgranant l’estrofa, i ens miràvem tots amb expressió interrogant, va quedar clar que allò era pura improvisació:

Jo sóc un jove flautista
amb un foc ben apagat
malgrat que sóc curt de vista
desembosso tot forat.
Si me la veu senyoreta
jo li puc assegurar
que si em compreu la sardina
que si em trobeu la sardina
segur que la cobrareu.

Tant cert com que l’error passà desabercebut és que el públic va riure força.  Val a dir que poc en comparació amb el què vam riure els companys.

**************

13 de gener de 1991.-  Mor l’Isidre Parès, el nostre gran cantaire baix, co-fundador del grup, encara jove, una gran veu que malauradament perdem, a.c.s.

**************

27 d’agost de 1991.-  Cantada a Vallclara.  Finalitzada la cantada se’ns acosta una senyora dient que no havíem cantat el “Mariner de terra endins”.  Ja estaven els aparells a mig recollir.  Desenfundem  l’acordió i la guitarra i a peu d’escenari  a “pèl”,  li vàrem cantar, fins i tot alguna havanera més.  La bona dona es va emocionar… Va ser una altra escena d’aquelles que agraden per l’empatia que crea.

**************
1992.-  En una actuació a “Illa Fantasia” a Premià de Mar, el porter va demostrar molt poc coneixement del tema havaneres. Parlant pel “walkie-talkie” amb els companys de dins del complex, va dir:  “Han llegado los de las llavaneras”, en clara confusió amb el nom del poble del Maresme.

**************
En una ocasió a Sant Hipòlit de Voltregà (Osona)  la pluja no ens va deixar actuar a l’aire lliure.  Ens vàrem refugiar a la seu de la Comissió.  Era un lloc de dimensions   ben petites.  Com que ja teníem la roba posada i els instruments a la mà,  literalment envoltats dels que havien de ser els nostres “oients”,  arrecerats de la pluja vam anar entonant havaneres d’una manera més o menys espontània.  Tots s’hi van anar afegint.  Va ser molt curiós i entranyable.

**************

16 de juliol de 1994.-  Actuació a la 2ª Trovada de Habaneras de Castilla a Mayorga de Campos (Valladolid).-   Era la primera vegada que cantàvem havaneres a Mayorga de Campos. Sembla que, al principi,  hi havia força distància entre nosaltres i el públic, nosaltres tampoc coneixíem aquell ambient.  Feia molt de vent a l’escenari, les partitures s’aguantaven com podien.  Desprès d’una bona bufada de vent, en Ricard agafa una agulla d’estendre la roba i diu pel microfon, tot mostrant-la al públic:  “Aguja de tender la ropa, imprescindible para cantar habaneras”.  El públic es va posar a riure, la  cosa va servir per a trencar el gel i la veritat és que ens vàrem fer bons amics, i després de la cantada , vàrem anar a sopar, i com és costum en aquells indrets,  vàrem seguir cantant plegats amb els  grups Gallur, de Bilbao i Castilla Canta Habaneras,  de Mayorga, fins a molt  tard. Aquella nit quasi no vàrem dormir…  L’any 1997 vàrem tornar-hi a la 5a. Trovada.

**************

Un dels llocs més reduïts on hem actuat va ser una caseta a l’Ametlla de Casserres (Berguedà),  d’unes dimensions molt petites.  No recordem si per les inclemències del temps o pel fred, però ens varen dir d’actuar dins.  No es va creure oportú montar bafles grans i només vàrem posar els monitors.  La cantada va ser excel.lent, la proximitat del públic encomana el calor i recolçament que agraeix l’artista.

**************
12 d’octubre de 1995.-  Actuació a Sants. Es troba a la cantada el dibuixant J. Filella.  En acabar es va presentar a l’escenari amb un dibuix, fet amb ploma,  de cadascun dels cantaires.  Ens va fer molta il.lusió.

**************

11 i 12 de juliol de 1997.-  Actuacions a Londres.  En Rafel i en Martí es varen trobar uns dies abans per a preparar les presentacions en anglès.  El  nivell d’anglès de tots dos era el mateix, és a dir, no gaire.  Varen escriure la presentació i es van posar d’acord  per a presentar una cançó cadascú.  Vàrem començar la cantada, i ells presentaven  amb paraules molt conegudes :  “The next song…” seguit del títol de la cançó.   Mica en mica es van anar animant i  van començar a explicar una mica el que són les havaneres i el rom cremat, de manera que la paraula rom, la pronunciaven “room”.  Ells s’ho passaven bé i es veien amb confiança,  però… la cara del anglesos era tot un poema,  doncs no entenien alló  de  “l’habitació cremada”.  Va costar una mica però se’n varen adonar del problema i llavors quan els tocava presentar els dos discutien per a no fer-ho, dient que no,  que “ara et toca a tu”.  Això els feia gràcia als anglesos.   Com que ja no sabien què dir, varen començar a gesticular,  donant a entendre que no en sabien més, i dient cada vegada allò de   “…the next song…”. Mica en mica la gent va començar a riure, tot veient que ens en reiem de nosaltres mateixos, i la veritat el públic s’ho va passar d’allò més bé.  Llavors en Rafel i en Martí varen deixar de suar , i al final ens vàrem divertir tots plegats i va ser una actuació inoblidable.    El següent dia ja va sortir una mica millor…

**************

6 d’agost de 1998.-  Actuació a Sant Just Desvern.  Estàvem cantant amb el nostre jersei habitual a ratlles i en finalitzar una havanera, al principi de la cantada, un senyor,  que va deixar clar que era andalús, passava pel davant de l’escenari i sentim que diu:  De dónde han zalio eztoz prezidiario ?

**************

8 de juliol de 2001.-  Fem la presentació del 13è enregistrament del grup a la plaça de Barcelona de Sant Cugat. Durant tot el dia, a les 11:00,  12:30,  14:00, 17:00,  18:30  i  20:00,  el grup va actuar en passis de mitja hora, cantant les cançons del disc.  El públic de Sant Cugat va anar desfilant per la plaça, i fins i tot vàrem comptar amb la presència de l’alcalde Sr. Lluís Recoder, que va assistir a l’actuació de les 14:00 hores.  Tothom podia adquirir el nou CD del grup i va ser un dia entranyable.

**************

24 d’agost del 2002.- Actuació a Arrecife (Lanzarote).-   Cal dir i resaltar la meravellosa acollida i extraordinària dedicació que vàrem tenir per part de tothom, des de l’organització fins al  públic.   Una actuació per a recordar i que mai no oblidarem. L’actuació va consistir en una presentació i explicació de la història de l’havanera i del seu arrelament a Catalunya.  Televisada en directe per TV de Canàries.
A l’Hotel vàrem coincidir i  saludar a l’Àlex i al Javian components del grup “Fórmula Abierta” que es van popularitzar en el programa “Operación Triunfo” de TV1.

29-juny-2003.-  Actuació festa major de Rubí, plaça de l’Estació.  En començar la segona part una senyora a peu d’escenari, ens diu que cantem La Gavina.  “Però, senyora, si ja l’hem cantada!”.   En finalitzar la cantada, la vàrem cridar i a peu dret, entre el públic que encara quedava,  li vàrem cantar La Gavina.  La senyora plorava emocionada.

2004.-
24 de setembre, dia de la Mercè,  cantada al carrer Jordi de Sant Jordi de Barcelona.  Es va posar a ploure abans de començar.  Es va decidir fer la cantada a un petit pati d’una escola. Vàrem cantar a “capela”.  Hi havia unes 250 persones. Va ser un èxit.

2005.-
El 5 de setembre cantavem a Sant Quirze del Vallés. Se’ns presenta una parella de l’Hospitalet amb el primer disc de Mar Endins, “Sortim a la mar” perquè li signessim.

2012.- El dia 10 de setembre vam actuar a Badalona, a la plaça del Sol.  Entre els assistents hi havia l’Honorable Jordi Pujol, ex-president de la Generalitat amb qui ens vam fer aquesta foto
(foto retirada)

2012.- Dia 10 d’octubre.-   Em convida l’alcalde de Barcelona Xavier Trias al lliurament de la Medalla d’Or al Mèrit Cultural al Conservatori Superior de Música del Liceu. Es porta a terme a les 19:00 hores al Saló de Cent de l’Ajuntament. Quan arribo a la porta del Saló al primer pis de l’Ajuntament, se’m dirigeix una senyoreta assistenta i em diu: Vosté és el senyor Consul, oi ?.   Jo li dic:  No, jo sóc Francesc Salse.  Ah perdoni, ara li diré on ha de seure. I poc després m’ho va dir.  Havia estat convidat com a President de l’Associació Amics de les Havaneres. Va ser un acte tot emotiu.

2012.- Havanera per encàrrec. Homenatge als Indians.   En construcció.

Tornar a inici