35 Aniversari

35è. Aniversari
DE LA CELEBRACIÓ
DE LA FUNDACIÓ DEL
GRUP  D’HAVANERES
MAR ENDINS  (1979-2014)
Excursió: 4 DE MAIG DE 2014
Programa de la excursió
Aquesta és una visió molt pròpia, personal i particular,

de la diada de celebració del 35è. aniversari de Mar Endins (4-5-14)
Per Josep Maria Cao.
Fotos Viatge
Fotos: Congost de Mont-rebei
Fotos: Restaurant
Fotos: La Cantada
Fotos: Visita a “La Cova de Mar Endins”

L’Associació Amics de les Havaneres, amb motiu del 35è. aniversari de la fundació del Grup MAR ENDINS (1979-2014) va organitzar el passat 4 de maig, per a tots els simpatitzants del grup, una sortida en autocar que va ser tot un èxit. El programa era el següent:

–        Sortida en autocar de Barcelona
–        Excursió al Congost de Mont-rebei
–        Dinar a un restaurant del Pont de Montanyana
–        Cantada d’havaneres “a capella” al mateix restaurant
–        Visita al museu “La Cova de Mar Endins”
–        Tornada a Barcelona

Sortida de Barcelona
Com estava previst, ens vam trobar tots, uns vint-i-cinc, a les 7:30 a la plaça de Catalunya. Amb una mica de cara de son (tot s’ha de dir), però puntualment, vam sortir cap al Pont de Montanyana (a la frontera entre Lleida i Osca. Hi ha un carrer on la vorera dreta pertany a Catalunya i l’esquerra a l’Aragó). Com us podeu imaginar, el viatge en autocar va ser molt familiar, de “bon rotllo”, tots érem amics, o amics d’amics. Viatjaven amb nosaltres, dos “havaneros”: l’Àlvar, amb els seus fills Míriam i Àlex, i en Josep, amb la seva mare. Els altres dos “havaneros”, en Cesc i en Miquel, s’havien avançat amb cotxe particular per preparar-ho tot. També hi venia un “ex-havanero”, en Josep Gay. A mi m’acompanyava la meva esposa Berta, i set amics: Carme, Mariona, Marià, Enriqueta, Paco, Glòria i Jaume. Per anar entrant en “situació”, durant el viatge ens van passar uns vídeos de la Cova i també altres d’havaneres, de Mar Endins, és clar. La filla d’en Cesc, la simpatiquíssima Núria, va ser una gran amfitriona durant el viatge, fent servir el micro per anar-nos donant totes les indicacions i explicacions que ens calien en cada moment. També venia la seva parella, Jorge, un madrileny molt trempat (“de l’Atleti, eh!”, em va dir), que porta menys de tres anys a Catalunya i parla un català més que correcte… i al qual li podíem dir Jordi sense cap problema. Càmera de fotos en mà, com un veritable professional, va fer un complet reportatge en imatges de la sortida. En algunes fotos fins i tot ens “ordenava” com ens havíem de col·locar. Un “màquina”!

També viatjava en Miquel Badia, amic de fa molts anys d’en Cesc, amb filmadora nova de trinca, i que no perdia detall de tot el que passava al seu voltant, xerrava, ens feia preguntes, i filmava “tot allò que es movia”, tant a l’autocar com després als diversos indrets que vam visitar durant la jornada. Diu que intentarà fer un muntatge. No dubto que, amb tot el “material” que té, de segur li sortirà un bon dvd.

Excursió al Congost de Mont-rebei
Amb un dia primaveral, assolellat, radiant, i amb una temperatura perfecta, a les 11 arribàvem al Pont de Montanyana. Allí se’ns van afegir en Cesc i en Miquel, els dos “havaneros” avançats, i a les 11:15 vam començar tots els “valents” l’excursió per visitar el Congost de Mont-rebei, un dels espais naturals més singulars del Prepirineu, un immens tall de parets verticals de fins a 500 metres d’altura, amb llocs on l’amplada no passa de 20 metres, que el riu Noguera Ribagorçana ha creat en travessar la serra del Montsec, i on vam poder observar una sèrie de penya-segats impressionants. El cabal del riu era molt gran i això contribuí a què les seves aigües es veiessin d’un color verd intens impactant. Realment no crec que pugui descriure, tan bé com es mereix, tota la bellesa que els meus ulls anaven contemplant, conforme ens endinsàvem pels camins de terra del principi, amb pujades i baixades contínues, i els de ferradura, excavats a la roca, ja dins del Congost. En alguns punts eren bastant estrets (sort que en aquestes parts hi havia unes “baranes“ de cable d’acer collades a la roca que, els que tenim una mica de vertigen, agraíem de debò). Com deia, és un paisatge espectacular, únic, agrest, però verd, boscós, amb arbres de grans dimensions, solcat de profunds barrancs, amb un llarg pont penjant sobre el riu que, conforme l’anaves passant, hom notava a les seves cames una certa però controlable inestabilitat, segurament produïda pel seu moviment de rebuig, lògic i natural, en veure’s trepitjat per l’espècie humana. Realment tot al meu voltant era un espectacle per a la vista, impressionant i molt recomanable.

Van ser unes tres hores de caminar, les que hi havia previstes, entre l’anada i la tornada. I no vam poder arribar al final del Congost, no disposàvem de prou temps. El dia era massa dens i no podíem permetre’ns saltar-nos l’horari establert. La Núria anava davant de tots i quan van passar els primers 90 minuts es va mostrar “inflexible” i va donar “l’ordre” de tornar, desfent el camí que cadascú, uns més i uns menys, havia fet fins aleshores. Ens esperava el segon punt del programa: el dinar al restaurant “Condes de Ribagorza”, al Pont de Montanyana. Realment, després de la dura caminada, crec que tothom, jo el primer, tenia ganes de descansar i menjar i beure per recuperar part de les energies perdudes…

Dinar al restaurant “Condes de Ribagorza”
Dinar de germanor, amb un ambient molt familiar. El menú de cadascú ja l’havíem triat durant el viatge i comunicat al restaurant des de l’autocar, per la qual cosa no ens van fer esperar gens. Tot va anar molt ràpid. Jo vaig menjar escudella catalana de primer, pollastre al forn de segon i un flam de postres, tot molt casolà i ben cuinat. Ah!, i acompanyat de vi negre i aigua. Cafetó i fer-la petar una estona amb els companys de taula, que érem els nou amics abans esmentats. Entre tots els comensals, uns 40, vam omplir quatre taules grans, ja que es van afegir al restaurant el fill d’en Cesc, en Jordi, la seva esposa i els seus dos fills, així com uns amics de Lleida, que també van venir pel seu compte.

Cantada d’havaneres “a capella”, al mateix restaurant
Aquest va ser, per a mi, “el plat fort” de la sortida. Encara estàvem assaborint els cafès (i alguns “les gotes”), quan en Cesc Salse, assegut a la mateixa cadira on havia dinat, va agafar l’acordió. Sigil·losament, els altres tres membres de “Mar Endins” es van col·locar drets al seu costat, i tot seguit va començar una CANTADA D’HAVANERES, (sí, sí, amb majúscules), que no crec que cap del presents oblidi en molt de temps. Va ser una actuació “a capella”, sense micros, senzilla, propera, distesa, familiar, desenfadada, alegre, tendra, però, sobretot, emotiva. En Cesc estava emocionat. Era el seu gran dia. 35 anys d’història en el món de l’havanera, i al mateix Grup que ell va fundar l’any 1979, no els compleix tothom. I allí tots ho sabíem. Perquè allí, després de no pocs entrebancs, i gràcies a la seva tenacitat i una mica a la col·laboració d’alguns de nosaltres, per fi es podia felicitar per trobar-se davant de totes les persones que estima, i que l’estimen i valoren. Va aconseguir reunir a tots els seus familiars més propers: esposa, fills i néts, i a tots els seus amics i a alguns amics dels seus amics, que no es van voler perdre aquesta celebració. No podia demanar res més. I n’estava orgullós. I, malgrat no ser una persona especialment extravertida, al seu rostre se li notava la immensa felicitat que sentia en aquell moment, sobretot quan va fer una ullada general de complaença a tota la sala, tot just abans de començar a actuar. En aquells moments, segur que donava per bones totes les dificultats viscudes en l’organització de la sortida…

Per això no va ser una cantada tradicional. En Cesc va voler fer una actuació, com ho diria, d’agraïment, per a tots els allí presents, per als seus éssers estimats, per als qui ens n’alegrem de la seva exitosa carrera musical durant tants anys i, sobretot, per als qui valorem la seva faceta de compositor, entre els que, com és lògic, m’incloc. Jo crec, i a ell li he dit moltes vegades, que en Cesc és el millor compositor d’havaneres actual. Les seves músiques són senzilles, com ho és l’havanera, però transmeten, t’arriben, tenen gran sentiment i estan molt elaborades dins de la senzillesa. I no ho dic per les que ha posat a les meves lletres, que han estat moltes, sinó per tota la seva obra en general com a compositor, que supera les 30 peces. I la cantada va ser especial, perquè dels 10 temes que van interpretar, 7 eren composicions seves (5 amb lletres meves), una altra humorística catalana “El bon menú”, que esqueia perfecta atès l’atmosfera distesa i festiva que s’havia creat a la sala, i les 2 últimes per “circumstàncies” que tot seguit explicaré. Malgrat que algú, tímidament, i suposo que per esma, finalitzant li va demanar que interpretessin “El meu avi”, molt educadament s’hi va negar. I ho va “justificar”. Va dir (paraules textuals més o menys) que portava més de 3.000 cantades durant aquests 35 anys, i que en totes elles havia hagut de cantar, com a “obligació”, “l’avi” i “la Lola” i que n’estava fins aquí (posant-se la mà a sobre del cap), de fer aquestes peces. I que en aquella cantada, que era la seva cantada, que era el seu dia, volia fer el repertori triat per ell, sense cap tipus d’imposició “per llei”. I així va ser.

En Cesc va anar presentant d’una manera distesa, entranyable i especialment simpàtica, cadascuna de les cançons. Alguna amb divertides anècdotes d’històries viscudes pels dos durant la seva creació. També em va dedicar unes paraules molt gratificants envers la meva persona i la meva faceta com a lletrista, les quals li agraeixo de debò, perquè el conec i, si les diu, és perquè les sent així. Moltes gràcies, amic. Van estrenar “L’havanera de Sóller”, l’última lletra que vaig crear fa un parell de mesos i que ell ja havia musicat, però jo encara no havia tingut oportunitat d’escoltar-la. En fer-ho allí, vaig sentir que era una música perfecta per al meu gust. Tant em va agradar, que en acabar la interpretació vaig saltar de la cadira, vaig travessar la sala “apartant a uns i altres” i li vaig fer una abraçada tan forta que de poc li “desafino l’acordió”, donant-li les gràcies per la seva composició. Gràcies que faig extensives als altres membres del grup per la seva interpretació.

I ara arriba el moment d’explicar la història de les 2 últimes havaneres que van interpretar, i que no són composicions pròpies d’en Cesc. Com he esmentat al principi, a l’autocar viatjava un ex-component de Mar Endins, de fa uns 15 anys, en Josep Gay. Doncs bé, per finalitzar l’actuació, en Cesc va esmentar als assistents que entre ells es trobava un antic membre del grup i que, per recordar vells temps, volien que s’afegís i cantés una havanera amb ells. Així ho va fer. Li van preguntar que quina volia cantar, si se’n recordava d’alguna i, després de girar i girar fulls del seu cançoner, va triar “El llop de mar”. I la van cantar. I la seva veu de tenor es va fer sentir, i molt. En acabar, els aplaudiments van ser unànimes. Va ser tot un èxit, que ben segur que en Josep no oblidarà fàcilment.

Però aquí no s’acaba la cosa. Hi havia una altra sorpresa. I majúscula. En acabar “El llop de mar”, en Cesc deixa anar aquestes paraules, crec que espontàniament, induït per l’emotiu ambient que s’havia creat: – “Però en Josep no és l’únic ex-component del grup que hi ha a la sala. N’hi ha un altre que fa molts anys que no actua, però que forma part de la història de Mar Endins, ja que hi va ser, cantant i tocant la guitarra, dels 13 al 18 anys, i d’això ja en fa 25”. Jo ja sabia a qui es referia, perquè el vaig arribar a veure actuar, però la major part dels assistents no. – “Es tracta del meu fill Jordi, a qui també convido a unir-se al grup i interpretar, ara sí, l’última havanera de la tarda”. En Jordi no sabia on posar-se. No s’ho esperava, n’estic segur. I no ho podia dissimular. Era molt fort, després de tants anys, trobar-se en aquesta situació. Va patir uns moments d’indecisió i feia que no amb el cap, però els forts aplaudiments i els sonors crits d’ànims i de desig de sentir-lo cantar de tots els assistents, esposa i fills inclosos, van fer que, finalment, decidí col·laborar en aquest dia tan important per al seu pare. I amb pas lent, i amb certa timidesa, s’apropà i s’incorporà al grup, en el qual es mantenia en Josep, per cantar aquesta última havanera en formació de sis. Però a ell no li van preguntar quina volia cantar. No calia. Estava clar. Hi ell ja ho pressentia, segur. Era una de les peces que en Jordi cantava com a solista quan era tan jovenet. No podia ser una altra. Em refereixo a “Mare, vull ser pescador” de l’Antònia Vilàs. I van començar a sonar les primeres notes de l’acordió d’introducció d’aquesta famosa havanera, i en Jordi estava un xic nerviós, es movia inquiet, mirava el cel, girava el cap a dreta i esquerra i somreia als companys, buscant la seva complicitat en aquells moments especialment colpidors. I van començar a cantar els primers versos, i ell s’hi va afegir de seguida, i gairebé no mirava el faristol, no li calia, se’n recordava prou bé d’aquesta cançó. I va arribar el moment de la tornada, aquella que ell havia cantat com a solista tantes vegades quan només era un nen. I tots estàvem expectants, dubtosos, tement que la situació i els nervis el traïssin en aquell instant. Però en Jordi va tancar els ulls, concentradíssim en allò que havia de fer, i no li va tremolar gens ni el pols ni la veu. Va fer una interpretació majestuosa, dolça, afinada, amb una veu càlida i tendra, que a mi em va emocionar de debò. I no dic res d’en Cesc, el seu pare. M’imagino com es devia sentir. Quins records li devien venir al seu cap en aquells moments. Segur que els dits que, malgrat les emocions, havien de seguir tocant l’acordió, no li responien com en altres ocasions, perquè el cor li devia anar desbocat. I per a la dona d’en Jordi, la Maria, i els seus fills, Tània i Jordà, de ben segur que també va ser un moment molt especial. Així com per a la Núria, la seva germana. Feia molts anys que no el sentien cantar una havanera. Va ser una vivència única per a molts de nosaltres i un punt final a la cantada apoteòsic, que no podíem ni imaginar quan aquesta va començar. Els aplaudiments van ser unànimes, forts i molt llargs. Realment se’ls mereixia. En acabar l’havanera en Jordi es va acostar al seu pare, li va fer dos petons i, no el vaig poder sentir, però segur que li va donar les gràcies per haver-li fet passar aquells moments en principi tan incòmodes per inesperats, però al final tan emotius i gratificants.

Visita al museu “La Cova de Mar Endins”
En aquest poble prepirinenc de Pont de Montanyana va néixer en Cesc, i a la planta baixa i al soterrani de la seva casa va muntar fa uns quants anys, amb molta il·lusió i més dedicació, un petit museu: “La Cova de Mar Endins”, una exposició permanent dels records i dels fets més importants que el grup a dut a terme al llarg de la seva dilatada vida en el món de l’havanera. Un lloc amb parets i sostres de pedra natural i amb una acústica fantàstica.

En finalitzar la cantada ens vam dirigir a visitar-lo. En Cesc feia de bon amfitrió i ens va anar explicant un per un els diferents recons i espais del museu: un lloc on era l’extensa discografia del grup (18 cd’s i 1 dvd), diferents panells il·luminats, un amb fotos dels 5 concerts al Palau de la Música; un altre amb les seves havaneres, dibuixos i llibres publicats; un tercer on hi eren les portades de tota la discografia del grup; uns expositors també il·luminats amb fotos de diverses actuacions, altres amb diferents personalitats, una carta manuscrita del mestre Ortega Monasterio, una entrevista que li van fer al seu lletrista preferit, voltes i expositors amb trofeus, una paret on hi havia una reproducció del teló de fons que fan servir a les cantades i, per acabar, un reproductor i una televisió on s’anaven passant audiovisuals amb la història de Mar Endins i filmacions dels concerts fets al Palau de la Música.

Mentre érem dins la “Cova” i en Cesc ens explicava tot allò que tenia a veure amb el museu, la seva esposa Clàudia ens va obsequiar amb un rom cremat preparat per ella que estava tan bo que convidava a… repetir! (No ho digueu a ningú, però jo ho vaig fer…). Val a dir que a ella també se la veia radiant, alegre i molt feliç en tot moment, però crec que ho era sobretot perquè veia que en Cesc havia assolit amb un èxit rotund el seu somni de celebració d’aquests 35 anys en el món de l’havanera.

Tornada a Barcelona
A les 18:30, una mica cansats, però molt satisfets del dia que havíem viscut, vam pujar a l’autocar que ens tornaria a Barcelona. El viatge va ser molt còmode, sense retencions, malgrat ser un pont de 4 dies. Durant el trajecte vam estar comentant entre nosaltres les diverses experiències i anècdotes viscudes. Tothom va coincidir que la jornada havia estat perfecta, que semblava que la sortida era de dos dies en comptes d’un, per la quantitat d’experiències diferents que havíem viscut, que havia estat molt ben organitzada, amb bons amfitrions a tot arreu, i que a ningú li faria res repetir-la, a la celebració dels 40 anys…! Amb això ja està tot dit…

 CONCLUSIÓ PERSONAL
Crec que al final en Cesc va celebrar aquest 35è. aniversari (mitja vida), vinculat al món de l’havanera, millor del què mai podia imaginar. En un dia radiant i amb una temperatura idònia, i al poble on va néixer, es va trobar envoltat de tots els seus familiars més propers, i de molts amics que volíem ser al seu costat en aquesta efemèride. A això, que ja és prou important, s’hi afegeix que totes les activitats previstes van sortir perfectes, que l’harmonia i sensació de joia i satisfacció que es respirà durant tota la jornada va ser total… i que, en opinió de tothom, el dia se’ns havia fet molt curt. Fins i tot, un dels meus amics em va dir que si hagués de puntuar-lo no li posaria un 10, li posaria un 35! No hi ha millor manera de descriure’l…, ni de donar les gràcies!

Sense por a equivocar-me, coneixent-lo una mica… bastant, crec que les vivències i emocions viscudes en aquesta diada quedaran per sempre al seu interior, i no m’arrisco gens en afirmar que de segur va passar un dels dies més feliços de la seva vida…

Josep Maria Cao

Tornar a Inici