En
el llibre “L’havanera viscuda” que firmen Xavier Febrés, Josep Bastons i
Carles Casanovas, hi ha molt apartats d’aquells que podriem qualificar de
discutibles. No s’entén com
algunes persones poden posar la seva firma a un lloc on es diuen tantes coses
que, quan parles i comentes amb gent del món de l’havanera, la majoria
coincideix a dir que no hi estan d’acord.
Be,
només ens entretindrem un xic en un apartat: quan comenten sobre el «salanc».
Qué
és el salanc ?
Qué és cantar amb salanc ?
No ho defineixen. Al
menys no he pogut descifrar la definició.
Segons ells és una manera especial de cantar l’havanera.
I quedar ben clar que els únics que saben cantar amb salanc són els
grups Port Bo i Peix Frexit. Clar,
són els que signen el llibre. El que no s’enten és com Xavier Febrés hi
participa, que no és de cap grup. Desqualifiquen
a tots els altres grups. Es carreguen als seus
compatriotes “Els Pescadors de l’Escala”,
“Terra Endins” i a tots els grups de Girona. Ja no direm dels grups
que no són de Girona.
Arribes
a la conclusió que el salanc és una manera de cantar d’un indret reduït, un
lloc minúscul, on, tota vegada que la gent és diferent, perquè és un lloc
poc obert al món, parlen amb un accent diferent, i és clar, també canten amb
un accent diferent.
Ara,
pretendre que aquella és la manera única de cantar havaneres, i, la millor,
sembla d’una falta de visió que no cal més paraules, Només ho poden dir,
els que són precisament d’aquell indret.
L’havanera,
com tota la música, és universal. Hi ha moltes maneres de cantar-la i totes vàlides.