Cada jorn a la vesprada
els dos es veien passar,
en Pep i la seva canya
se n'anaven a pescar.
No importava si plovia
ni tampoc si feia fred,
el pescar era sa vida,
res no els agradava més.
La canya d'en Pep
què cofoia va,
què important se sent
quan s'apropa al mar.
La canya d'en Pep
ben torçada està
de tot aquest temps
que ha passat pescant.
I així dia rera dia
i així un mes i un altre mes,
què orgullosa se sentia
quan acompanyava en Pep.
Satisfeta es doblegava
quan sentia un peix picar,
suportant les estrebades
fins que en Pep l'havia agafat. |
La canya d'en Pep
cansada ja està,
sap que no pot més,
però no el vol deixar.
La canya d'en Pep
fa un últim esforç,
pesca el darrer peix
i es trenca llavors.
I en Pep enyora la canya
que tants anys l'acompanyat,
cada jorn a la vesprada
sense haver-li mai fallat.
La recorda cada tarda
quan surt sol a passejar,
i no en vol tenir cap altra,
diu que ja no vol pescar.
La canya d'en Pep
què cofoia va,
què important se sent
quan s'apropa al mar.
La canya de'n Pep
ben torçada està
de tot aquest temps
que ha passat pescant.
|
