Molt jove jo era llavors,
ple d'ànsia de veure món,
un dia vàrem partir
tu i jo lluny d'aquest país.
Viure noves aventures,
conèixer terres, tan sols volíem,
rumb no teníem,
era igual on arribéssim.
Tu em portaves i jo et guiava,
feliços érem quan navegàvem,
descobrint nous indrets cada dia,
gents i llengües que no coneixia
i no pensava en la tornada.
De nit seguint les estrelles,
de dia la llum del sol,
vam solcar mars sense treva
i atracàrem a molts ports.
I així els anys transcorrien
anant d'aquí cap allà,
mentre que per llei de vida
tu et rovellaves, jo em feia gran... |
I ara, vell i cansat
i ple de malenconia,
les ànsies ja m'han passat,
sóc sols un avi emigrant.
Una última travessia
encara ens queda, bon amic meu,
li prego a Déu
que la mar estigui en calma.
Ple d'enyorança, vull tornar a casa,
la meva llengua de nou parlar-la,
onejant orgullós la senyera
posa rumb cap a la nostra terra,
res no t'aturi, hem d'arribar-hi.
Que no et parin vents ni pluges,
dona't pressa, vell amic,
vull retornar a Catalunya,
vull retornar al meu país.
De nou escoltar havaneres
i una sardana ballar,
vull tornar a la meva terra
que mai no hauria d'haver deixat. |
